Records d’un íber
Vaig ser director de Grama durant uns mesos, a principis dels anys vuitanta. Els nous ajuntaments democràtics intentant resoldre tants problemes acumulats, rumors de cop d’Estat a Madrid, la Generalitat de Catalunya estrenant la presidència de Jordi Pujol, les primeres lleis de normalització del català, el manifest dels 2.300 contra l’estatut de protecció especial de la llengua catalana, primera reculada sindical com a conseqüència de la crisi econòmica, la crisi del PSUC, l’enlairament del PSC i el desplegament d’una nova generació professional en llocs de decisió importants. Temps de canvis. Jo era aleshores massa jove per entendre’ls bé. I ara que estem davant una nova gran onada de canvis, em sembla que ja soc massa gran per copsar-ne tota la profunditat.
La revista mirava de parlar dels temes polítics més punyents. Una tarda vaig poder entrevistar per telèfon el diputat socialista Juli Busquets Bragulat, expert en temes militars, ja que havia estat un dels fundadors de la Unión Militar Democràtica, aquella heroica agrupació de militars demòcrates que es va constituir poc després de la Revolució Portuguesa del 1974. Van ser detinguts, jutjats i condemnats. Un cop amnistiat, el comandant Busquets va ser elegit diputat a Corts pel PSC. Gener del 1981. Recordo la pregunta: “Creu que hi ha risc d’un cop militar a Espanya? També recordo la resposta: “No, no crec que hi hagi risc d’un cop militar en aquests moments”. Trenta dies després, el tinent coronel Antonio Tejero Molina assaltava el Congrés dels Diputats amb un grup de guàrdies civils.
El dia 23 de febrer érem a la redacció quan es va a començar a difondre la notícia de l’assalt. Al cap d’unes hores vaig anar cap a Badalona, la meva ciutat, en autobús: una nit trista d’hivern i el món caient-me al damunt. A l’endemà, des de ‘Grama’ vàrem seguir la sortida dels guàrdies civils del Congrés. Començava una nova etapa.
D’aquells mesos, recordo especialment un editorial de Grama a favor de la llei de normalització lingüística qüestionada per un manifest de 2.300 signatures, entre les quals hi havia un grup de professors d’institut de Santa Coloma de Gramenet, sota la batuta de Jesús Vicente, en aquells moments regidor municipal socialista. Grama va prendre posició a favor de la llei de protecció especial de la llengua catalana, amb dues idees fonamentals: el català havia de sortir de la marginalitat en les grans aglomeracions urbanes del país i calia evitar la configuració de dues comunitats lingüístiques separades –i possiblement enfrontades– a l’interior de la complexa societat catalana. Evidentment aquesta era una qüestió d’especial transcendència en una ciutat com Santa Coloma.
Avui tornaria a escriure aquell editorial, però observo amb consternació com l’aventurisme ha portat a la cristal·lització de dues comunitats nacionals enfrontades per la hipòtesi separatista, gairebé quaranta anys després.
Enric Juliana. Periodista